Albert Llovera va marxar d’Andorra cap a Buenos Aires, després de celebrar el Nadal amb la seva família, amb moltes incògnites en el seu cap. L’anada al seu quart Dakar, tercer a Sud-amèrica, havia d’haver estat una mica més tranquil·la. Coneixia l’escenari i a molts dels quals durant 15 dies serien els seus companys d’aventura, no obstant l’entorn més proper en els campaments de la carrera era molt diferent i el vehicle, potser la gran diferència d’anteriors edicions, un camió Tatra de 920 cv de potència i gairebé 10 tones de pes, de l’equip txec Bonver Dakar Project.
Al cap de 20 dies, Llovera aterrava a l’aeroport del Prat, amb el seu somriure de sempre i un semblant en el qual el cansament no es reflectia com en anteriors ocasions. En el recinte d’arribades de la T1 l’esperaven els seus familiars, amics i seguidors incondicionals de sempre amb una pancarta que deia: ALBERT, FAS QUE L’IMPOSSIBLE SIGUI POSSIBLE.
Intentarem que aquest camioner per un mes, de moment, ens comenti el que va passar en les jornades prèvies al seu viatge a la capital argentina i les posteriors peripècies pel Dakar d’Argentina i Bolívia.
Com va sorgir l’opció de competir al volant d’un Tatra?
La veritat que aquest any, després de donar moltes voltes i de trucar a mil portes, havia desistit d’anar al Dakar. El temps se’m va tirar damunt i no havia aconseguit cobrir ni una tercera part del pressupost necessari. Faltaven menys de quinze dies per embarcar els cap a Buenos Aires, quan em truquen per telèfon i em diuen si vull anar al Dakar … Pilotant un camió. Com et pots imaginar la resposta va ser afirmativa i va començar la primera cronometrada de la prova
No hi ha dubte que molt temps no tenies per preparar el vehicle, portar-lo a Le Havre i provar-lo una mica. Com va ser el planning?
L’única cosa que s’havia de fer amb molta urgència era col·locar els comandaments per poder pilotar el camió amb les mans. El camió va viatjar immediatament, per carretera de Praga a Roma, i en Guidosimplex, Tonino i els seus tècnics, el van deixar a punt en un temps record. Després de provar l’indispensable per l’entorn de l’empresa italiana, viatge de Roma a París per autopista. Precisament en aquest trajecte va ser quan vaig tenir la meva primera experiència al volant del monstre.
Es van superar sense excessives dificultats les verificacions abans d’embarcar i aquí es va acabar per nosaltres el primer control horari del Dakar.
Malgrat tot, en els quilòmetres que vas fer per autopista et vas adonar d’alguns detalls que no estaven del tot afinats. Quins van ser?
Sens dubte va haver-hi cosetes. El més preocupant era la duresa dels frens, si no aconseguíem suavitzar aquest detall, els meus braços ho tindrien molt difícil per aguantar tot el Dakar. O sigui que a l’arribada a Buenos Aires hi havia deures pendents, això suposava un risc però no teníem una altra solució.
O sigui que l’arribada a terres argentines poc temps vau tenir per fer turisme, Correcte?
Poc molt poc. En el moment que vam poder recollir el camió al port, vam començar amb les modificacions esmentades, verificacions i a esperar amb impaciència el moment de començar a competir.
El començament no va ser precisament fàcil. Què va ser el més dur?
En primer lloc, no poder disputar el pròleg i la primera etapa ja va ser un pal. La neutralització de l’especial espectacle del primer dia per un accident i l’arribada a Villa Carlos Paz per asfalt a causa del mal temps. Va ser un començament atípic, en aquells moments el que desitges és començar a competir i … No va poder ser.
Quan semblava que el pitjor havia passat, van arribar els problemes amb els comandaments. Et vas veure fora de la carrera?
No ho volia ni pensar. A més en la primera etapa que podíem competir “normal”. Va haver-hi moments crítics, vam perdre gairebé 4 hores a poder fer una mínima reparació d’urgència per poder arribar al bivac i intentar parlar per telèfon amb el Tonino i solucionar el contratemps. Per sort es va poder solucionar i vam poder seguir amb normalitat.
A continuació van venir etapes en les quals vas poder competir sense problemes, vas anar millorant posicions cada dia i des de la distància donava la sensació que anaves agafant confiança i et senties còmode al volant del monstre. Tu com ho vas viure?
Sí, en general va anar així. Passen mil coses cada dia però és important no perdre la calma i anar solucionant els obstacles que vagin sorgint. Em costaven molt per exemple els trams de pista als quals havies d’anar a 30 o 40 km/h, es feien eterns. Tenia espasmes a les cames i això també et produeix un cansament extra. Sortir tard i arribar quan tothom dorm al campament … Són coses a les quals t’has d’adaptar.
Fins a arribar a les dunes de Fiambalá, més o menys, normalitat però en aquest escenari … Et vas plantejar deixar-ho en algun moment?
Amb el camió bolcat, i jo dins, en una espècie d’olla entre dunes, la nit se’ns venia damunt, doncs… la veritat és que la cosa estava complicada. Vam tenir sort que la solidaritat entre els vehicles de la categoria i que el meu copi, Charly Gotlib, és molt conegut. Sortim de l’embolic i vam arribar al control horari de sortida de l’etapa següent pels pèls. Vam poder completar les dues etapes, van ser 48 hores molt intenses sense descansar i parant el just per menjar. Va ser emocionant la rebuda de l’equip i alguns rivals ens van fer en completar l’etapa, amb aplaudiment inclòs.
Fins al podi final de Rosario, encara va haver-hi alguna aventura més. Cert?
En l’última etapa, 180 km, semblava que seria un passeig i a punt vam estar de quedar-nos tirats. Ens van ajudar, nosaltres també vam tirar un cable a algun dels rivals amb problemes. O sigui “canya” fins al final.
Has arribat a Barcelona satisfet per haver superat el repte, Ara que?
De moment et puc dir que m’he gastat la pasta que encara no tenia. No sé si tornaré al Dakar ni que faré aquest any. Començarem a lluitar una altra vegada per poder reunir un pressupost que ens permeti seguir competint. Si no aconseguim la pasta, haurem de quedar-nos a casa.
No hi ha dubte que Albert Llovera està fet d’una pasta especial, ben segur que quan va néixer van trencar el motlle. És increïble.
|
Notícia completa en PDF
