Donat que el passat dia 1 de desembre va deixar-nos qui fou Joan Vinyes Casanovas, un dels pilots que va formar part de l’època daurada de l’automobilisme d’Andorra, hem volgut recuperar aquesta entrevista que li vam fer temps enrere.
I és que anys enrere, els pilots andorrans eren esperats sempre amb molta expectació tant pels organitzadors com pels seguidors de les principals curses espanyoles.
En Joan Vinyes pare, va ser dels que més soroll va fer i dels qui més simpaties va conrear al llarg de la seva vida, tant a les competicions, com a la vida en general.
La trajectòria esportiva del pare Vinyes -recordem que els seu fills Joan i Amàlia han seguit els seus passos en aquest món- va iniciar-se el 1964.
On va ser Joan?
La meva primera cursa va ser a La Pujada de La Massana. La vaig fer al volant d’un Mini. Sortíem des del cementiri d’Escades fins a l’entrada de La Massana. Un recorregut impensable de poder fer avui dia.
Després d’aquesta primera prova, el pilot andorrà va estar present amb assiduïtat a les diferents pujades en costa existents (així s’anomenaven en aquella època les curses de muntanya), tant del campionat andorrà com del català.
Lluny de conformar-te amb estar entre els millors d’aquesta especialitat vas encetar una experiència nova en el món dels ral·lis. Quins records tens d’aquesta etapa ?
Van ser només quatre anys però molt intensos. Amb la meva dona com a copilot, vam competir en ral·lis del nivell de la Volta d’Espanya. També vam canviar de vehicles (Porsche, Seat 1430 FU, Alfa..) per intentar estar sempre entre els millors.
Voldria destacar especialment que amb la Nati, la meva senyora, vam ser dels primers en fer notes dels trams. En aquest sentit, vam establir el nostre propi sistema, que no tenia res a veure amb el que s’utilitza avui dia. En aquella época però, aquest detall va ser tot un aconteixement i una novetat de la que tothom va parlar.
El retorn a la muntanya es va produir l’any 1984. Es podria qualificar de retorn espectacular?. Com va ser aquest segon pas per la muntanya ?
Va ser especialment molt competit. Hi havia pilots amb molt nivell, com per exemple Joan Fernández, Pancho Egozkue o Luis Martinez entre d’altres. Les diferències sempre eren molt mínimes.
L’any 1985 vaig guanyar el Campionat d’Espanya del Grup A, després d’un frec a frec molt fort amb Xevi Riera.
L’any següent, a La Pujada al Mármol de Málaga, sent l’última cursa que quedava, vaig assolir el títol de campió absolut de l’especialitat.
També vaig ser varies vegades campió de Catalunya. El cert és que van ser uns anys molt bonics en tots els sentits.
Quan dius “en tots els sentits” a que et refereixes ?
Doncs a moltes coses. A la carretera erem rivals i tots defeníem els nostres interessos, però la nit abans tots sopàvem junts i la sobretaula de vegades durava fins altes hores de la nit. Erem tots molt amics!
Recordo una vegada, en una Pujada a Asturies, que al restaurant que anàvem habitualment, el propietari ens va dir que teníem de marxar, que l’endemà teníem de competir i que ja no eren hores de fer gresca! Així que imagina’t el percal!. Ens podíem passar hores explicant batalletes, acudits... un bon rotllo que ara ja no existeix, al menys en aquest nivell tan bonic.
L’any 1994 vas deixar la competició. Com vius les carreres dels teus fills?
La veritat es que m’ho passava millor quan corria jo. Ara pateixo molt. Gaudeix-ho quan assoleixen un bon resultat, però el que tinc molt clar és que el més important és que acabin les curses sense fer-se mal. La resta es secundari. També és cert que amb les noves tecnologies saps pràcticament al moment, quan creuen la línia d’arribada d’un tram. Aquest era el moment en que recuperava la tranquil·litat.
En el món de les carreres, que t’agradaria fer que no hagis pogut fer fins ara ?
Em queda una cosa per fer, si el meu fill (Joan) em fa preparar un Talbot Lotus que tenim, em faria il·lusió sortir en un ral·li de clàssics o en una prova de circuits amb aquest cotxe.
Així doncs, queda clar que la trajectòria esportiva d’en Joan Vinyes Casanovas no va estar tancada fins a l’últim moment. De ben poc ens va anar poder veure’l un cop més al volant d’un cotxe de competició històric. Malauradament, aquest gran pilot, esglaó imprescindible per completar l’escala que defineix la història del motor al nostre pais va deixar-nos el passat dia 1 de desembre.
Aquesta entrevista va per vostè, Sr Vinyes.
|
Notícia completa en PDF
